007 50 anys

Divendres passat (5 de novembre de 2012) es van complir els 50 anys de l'estrena de Dr. No, la primera pel·lícula de James Bond. Per commemorar-ho vaig entrar al web, que ja coneixia d'altres cops, archivo007.com. Havien fet un podcast (simplificant, un enregistrament radiofònic al web) per celebrar-ho, on alguns dels col·laboradors i amics responien preguntes sobre el tema i, és clar, de sentir-ho un grapat de vegades, em va fer ganes de respodre també, i en això estem.
Les preguntes, si fa no fa, eren:

1. Quina és la primera pel·lícula de James Bond que vau veure? La meva estrena en aquesta saga va ser el 1973 amb Vive y deja morir, justament la primera del Roger Moore. Hi vam anar amb l'escola, on de tant en tant triàvem una pel·lícula i anàvem al cine com una activitat més. Fins aleshores James Bond no m'havia cridat mai l'atenció (de fet, vivíem a la Rambla, just al davant del Principal Palacio (el Teatre Principal quan era cine) i segons ma mare hi va haver molt de temps una imatge enorme de James Bond, suposo que per Goldfinger). Em va agradar tant que el meu primer LP va ser-ne la banda sonora (les tinc totes), i vaig comprar els llibres (primer en castellà i després en català) i repescar les pel·lícules del Sean Connery. Ja prou fan del tema, imagineu la meva sorpresa quan, en estrenar la propera pel·lícula, El hombre de la pistola de oro (com a anècdota, a la novel·la, el dolent, neix a Catalunya) vaig al cinema i paf, no em deixen entrar perquè era per a majors d'edat (aleshores en devia tenir 15, però devia aparentar-ne menys perquè tots els companys de classe anaven habitualment al cine), ho vaig intentar diverses vegades i crec que no vaig aconseguir-ho ni anant amb adults. Era al Cinerama del Paral·lel i el de les entrades era un tipus moooolt antipàtic, alt i amb el cabell blanc. Ja podeu comptar que, voler ser James Bond i no poder foter-li un parell de nates a aquell individu devia ser força traumàtic. Afortunadament els cinemes de barri, setmanes més tard, foren menys rigorosos.
2. Millor intèrpret de James Bond? Com en d'altres coses, el primer sempre és especial, i en el meu cas és l'encantador Roger Moore (a qui ja havia seguit a El Santo i Los Persuasores). Connery és Connery, va posar les bases del personatge i podia ser tan dur com simpàtic o pocavergonya  El que vam veure de Lazenby, prou bé (fa poc he descobert que ha sortit a més pel·lícules d'Emmanuelle que la Sylvia Kristel). Amb el Timothy Dalton no hi vaig acabar de connectar (segurament no tant per culpa seva com pel gir seriós  i tou que li van donar i, sobretot, per un pentinat impossible), Pierce Brosnan és l'equilibri perfecte, agafa el millor de tots sense passar-se en cap extrem i Craig va ser una sopresa a Casino Royale (crec que gran part del mèrit era d'un guió excel·lent, però la virtut d'ensenyar-nos a Bond abans de ser Bond funcionarà fins que Bond arribi a ser Bond, que segurament és el que passava a Quantum of Solace, veurem com se'n surten a Skyfall).
3. La millor pel·lícula de la saga? Sense cap mena de dubte les terceres de cadascú, Goldfinger, La espia que em va estimar i Amb el món no n'hi ha prou, veurem si la tercera de Craig que és a punt d'estrenar-se si afegeix (com Dalton només en va fer dues no entra). També un respecte per Des de Rússia amb amor, Al servei secret de sa majestat, Viure i deixar morir, Goldeneye i Casino Royale (una salutacio per a l'esbojarradíssima versió amb en David Niven, en Woody Allen, en Peter Sellers, etc.).
4. Què ha significat per a tu la saga? Ja sigui amb les pel·lícules, les bandes sonores (em va introduir en aquest meravellós gènere musical) ha estat un referent i una distracció. No hi ha saga tan llarga i amb una qualitat mitjana tan elevada (les trilogies no les compto com a saga, ja sigui El Padrino, El Senyor dels Anells o La guerra de les galàxies que, entenc, són projectes unitaris).
5. Què esperes d'Skyfall? Bé, tot i que hi ha molta més informació disponible que abans (i que sergurament en sé moltes més coses) hi estic menys a sobre del que ho estaria fa anys. Hi ha el dubte de si es complirà la tradició de a la tercera la broden o bé es complirà la meva tesi que la fascinació de veure nèixer Bond de l'excel·lent Casino Royale desapareixerà quan hagi de fer del Bond de sempre. De totes maneres ha estat una saga que sempre ha sabut adaptar-se als temps i per tant, en el pitjor dels casos, sortirà una pel·lícula d'acció distreta i interessant, i això no sempre es pot dir.

Com a document sonor, un dels temes més fluixos de les més que excel·lents cançons de James Bond, cantat per l'entranyable i eurovisiva Lulú, els títols de crèdit fets per Maurice Binder, una veritable senya d'identitat d'aquesta saga. El motiu: Per aquesta escena no em van deixar entrar al cinema l'any 74.

És Wert, no madura

Vam iniciar aquest blog amb la següent frase: «Començar un blog just quan acaba d'entrar en vigor la llei Sinde-Wert (ja s'ha de ser un fenomen per voler afegir-hi el teu cognom...)», doncs sí, és un fenomen (en realitat crec que en el redactat inicial hi posava idiota, però ens vam reprimir; tanmateix, el concepte es manté).

La tesi d'aquest personatge (que en plenes retallades escolars trobarà diners per subvencionar escoles privades a Catalunya) és que gràcies a la immersió lingüística hem creat una generació d'independentistes.
Jo vaig ser educat en una escola franquista i els meus pares pràcticament ni escola van tenir (amb saber de lletra i les quatre regles ja servia) i, com nosaltres, centenars de milers dels que ens vam manifestar l'Onze de setembre (ara la culpa deu ser de TV3, que també li tenen ganes).
És clar que també podríem argumentar que, aquests escolars immergits estan a favor de preguntar a la gent què vol ser, mentre que els seus escolars sembla ser que opinen que no s'ha de preguntar res, que el que opini la gent no compta.

Bé, d'acord, no cal perdre el temps amb aquesta gent (no sé ben bé si aquesta és la paraula que els descriu), però són tan entranyables que costa no deixar constància de la seva existència, algun dia haurem de fer un memorial d'agraïments als que van fer possible la independència i no ens voldríem deixar ningú.