Resum blogany

El primer post (i fins i tot un altre) parlàvem del senyor Wert. Malgrat que ja apuntava maneres, el fet cert és que no defrauda. Personatge singular, veurem quin paper acaba tenint en els passos per a la independència de Catalunya.
També hem parlat de cine, de l'extraordinària Arrugas, de la darrera (fins ara) trilogia d'Star Wars com a metàfora de maniobres no tan allunyades de les actuals, i d'Skyfall (bé, de James Bond), hi havia un cert compromís d'explicar-ne les impressions, però com m'he embolcat als Foros007 doncs ho hem deixat estar. En tot cas, una fita en els 50 anys de la saga, ja que ha rebut 5 nominacions als Oscars i ha superat ja els 1.000 milions de dòlars de recaptació (cosa que han aconseguit molt poques películes).
I no ens hem estat de comentar programes de televisió (el fet cert és que, malgrat el que opinin alguns ignorants, si se sap buscar una mica pot ensenyar molt més que bona part de les classes que es donen actualment. Programes com Òpera en texans, Quequicom, Singulars, Salvados, la Marató, Cronos i molts més haurien de ser indispensables en qualsevol sistema educatiu (com explicava Sala Martín en un Divendres, si la tecnologia et permet tenir els millors professors per a tots els alumnes, quin sentit té tenir milers de professors fent-ho pitjor).
Eurovisió també ha estat un tema que hem tret amb aquesta desimboltura i temeritat que ens caracteritza, perquè el fet cert és que fer-ne comentaris despectius, tòpics i desinformats fa modern
Com és evident no ens hem oblidat de la política, sobretot centrat en aquest gran repte que és el det a decidir. Després d'unes eleccions que semblaven haver anat més malament que bé, els darrers pactes permeten aspirar a dur el dret a decidir (i després ja veurem), a bon port. Tanmateix, en general, les actuacions i les declaracions dels polítics són, en general, tan previsibles com insultants, sempre molt més ocupats amb el pim pam pum que en solucionar els problemes. I que consti que no volem posar tots els polítics en el mateix sac, perquè no tenim cap sac tan gran...

I volíem parlar de molts més temes, però, fent honor al segon article d'abril, ens ha fet mandra.

Dr. Panecillo, el lector del mes

Aquest expert en James Bond, advocat i madridista, (el Dr. Panecillo, James Bond és un agent secret) ha estat escollit com el lector del mes (vull dir, que segurament és el lector d'aquest mes) per aquest blogaire, que no ho és gaire. Vagi des d'aquí la nostra més sincera felicitació.

Eleccions i decepcions

Fa uns posts parlàvem del somriure de la Camacho. Doncs bé, l'ha recuperat. Això, des d'un punt de vista nacional ja és obvi que és mala cosa. El de l'Albert Rivera (escombrat en el debat de 8tv per López Tena) encara és més rialler. Uns en pugen 1 i l'altre 6.
Amb aquest panorama em dol l'alegria dels d'ERC (partit estimadíssim, tot s'ha de dir). Han tret uns resultats excel·lents, tant com aquell davanter (cas real) que marca quatre gols en un partit, però el seu equip perd el matx. Al menyspreat món del futbol, aquest davanter no surt entusiasmat a la tele (l'Alfred em sembla recordar que no era molt de futbol). El fet cert és que, sumin com sumin, al meu entendre el nacionalisme està pitjor que no pas estava, tant a Catalunya, com a Espanya, com al món.

Les CUP, preguntades sobre el tema de la independència, venien a indicar que, depèn de què passés després de la independència o de qui la promogués. Com a independentista, si ara mateix me l'ofereixen amb la Sánchez Camacho de presidenta, la firmo, ja vindran altres eleccions. O és que ara des de l'independentisme radical també estem d'acord amb l'Antes roja que rota!

Els socialistes fent la viu viu, Convergència afeblida, Iniciativa que es mereixeria que CiU fes president Herrera per veure quin pa s'hi dóna quan has de quadrar els números.

Tots els partits preocupats pels seus interessos i per afeblir la resta, i el país que el bombin. Ara bé, potser m'equivoco.

Catalunya, un nou estat fora d'Europa?

Gràcies a l'esforç desenvolupat per imminents polítics, juristes, intel·lectuals, periodistes, tertulians i gent de bona fe, sabem de totes totes que un inviable procés d'independència (o com es digui) de Catalunya, ens enviaria de pet fora de la Unió Europea. Això ens ho han deixat clar.
El que ja no tinc tan clar és, a la pràctica, què passaria amb els europarlamentaris catalans, ja que ens podríem trobar amb el cas que hi hagués uns parlamentaris europeus d'un país que no n'és membre (cas insòlit, sens dubte). Per evitar aquesta contradicció també podrien decidir que, amb la proclamació d'una Catalunya independent, els europarlamentaris catalans deixen de ser-ho ipso facto, amb la qual cosa, el nostrat Aleix Vidal-Quadras perdria la seva acta de diputat, la seva vicepresidència i el seu encantador sou. Oi que té la seva gràcia?

Vagues de transports

Sense entrar en el tema de la seva legalitat (que sens dubte ho són), ni la seva legitimitat (que vés a saber) no acabo de trobar-hi la moralitat. El tema sembla que consisteix a putejar reiteradament conciutadans que, en molts casos estan molt pitjor que ells, i això és lleig.

007 50 anys

Divendres passat (5 de novembre de 2012) es van complir els 50 anys de l'estrena de Dr. No, la primera pel·lícula de James Bond. Per commemorar-ho vaig entrar al web, que ja coneixia d'altres cops, archivo007.com. Havien fet un podcast (simplificant, un enregistrament radiofònic al web) per celebrar-ho, on alguns dels col·laboradors i amics responien preguntes sobre el tema i, és clar, de sentir-ho un grapat de vegades, em va fer ganes de respodre també, i en això estem.
Les preguntes, si fa no fa, eren:

1. Quina és la primera pel·lícula de James Bond que vau veure? La meva estrena en aquesta saga va ser el 1973 amb Vive y deja morir, justament la primera del Roger Moore. Hi vam anar amb l'escola, on de tant en tant triàvem una pel·lícula i anàvem al cine com una activitat més. Fins aleshores James Bond no m'havia cridat mai l'atenció (de fet, vivíem a la Rambla, just al davant del Principal Palacio (el Teatre Principal quan era cine) i segons ma mare hi va haver molt de temps una imatge enorme de James Bond, suposo que per Goldfinger). Em va agradar tant que el meu primer LP va ser-ne la banda sonora (les tinc totes), i vaig comprar els llibres (primer en castellà i després en català) i repescar les pel·lícules del Sean Connery. Ja prou fan del tema, imagineu la meva sorpresa quan, en estrenar la propera pel·lícula, El hombre de la pistola de oro (com a anècdota, a la novel·la, el dolent, neix a Catalunya) vaig al cinema i paf, no em deixen entrar perquè era per a majors d'edat (aleshores en devia tenir 15, però devia aparentar-ne menys perquè tots els companys de classe anaven habitualment al cine), ho vaig intentar diverses vegades i crec que no vaig aconseguir-ho ni anant amb adults. Era al Cinerama del Paral·lel i el de les entrades era un tipus moooolt antipàtic, alt i amb el cabell blanc. Ja podeu comptar que, voler ser James Bond i no poder foter-li un parell de nates a aquell individu devia ser força traumàtic. Afortunadament els cinemes de barri, setmanes més tard, foren menys rigorosos.
2. Millor intèrpret de James Bond? Com en d'altres coses, el primer sempre és especial, i en el meu cas és l'encantador Roger Moore (a qui ja havia seguit a El Santo i Los Persuasores). Connery és Connery, va posar les bases del personatge i podia ser tan dur com simpàtic o pocavergonya  El que vam veure de Lazenby, prou bé (fa poc he descobert que ha sortit a més pel·lícules d'Emmanuelle que la Sylvia Kristel). Amb el Timothy Dalton no hi vaig acabar de connectar (segurament no tant per culpa seva com pel gir seriós  i tou que li van donar i, sobretot, per un pentinat impossible), Pierce Brosnan és l'equilibri perfecte, agafa el millor de tots sense passar-se en cap extrem i Craig va ser una sopresa a Casino Royale (crec que gran part del mèrit era d'un guió excel·lent, però la virtut d'ensenyar-nos a Bond abans de ser Bond funcionarà fins que Bond arribi a ser Bond, que segurament és el que passava a Quantum of Solace, veurem com se'n surten a Skyfall).
3. La millor pel·lícula de la saga? Sense cap mena de dubte les terceres de cadascú, Goldfinger, La espia que em va estimar i Amb el món no n'hi ha prou, veurem si la tercera de Craig que és a punt d'estrenar-se si afegeix (com Dalton només en va fer dues no entra). També un respecte per Des de Rússia amb amor, Al servei secret de sa majestat, Viure i deixar morir, Goldeneye i Casino Royale (una salutacio per a l'esbojarradíssima versió amb en David Niven, en Woody Allen, en Peter Sellers, etc.).
4. Què ha significat per a tu la saga? Ja sigui amb les pel·lícules, les bandes sonores (em va introduir en aquest meravellós gènere musical) ha estat un referent i una distracció. No hi ha saga tan llarga i amb una qualitat mitjana tan elevada (les trilogies no les compto com a saga, ja sigui El Padrino, El Senyor dels Anells o La guerra de les galàxies que, entenc, són projectes unitaris).
5. Què esperes d'Skyfall? Bé, tot i que hi ha molta més informació disponible que abans (i que sergurament en sé moltes més coses) hi estic menys a sobre del que ho estaria fa anys. Hi ha el dubte de si es complirà la tradició de a la tercera la broden o bé es complirà la meva tesi que la fascinació de veure nèixer Bond de l'excel·lent Casino Royale desapareixerà quan hagi de fer del Bond de sempre. De totes maneres ha estat una saga que sempre ha sabut adaptar-se als temps i per tant, en el pitjor dels casos, sortirà una pel·lícula d'acció distreta i interessant, i això no sempre es pot dir.

Com a document sonor, un dels temes més fluixos de les més que excel·lents cançons de James Bond, cantat per l'entranyable i eurovisiva Lulú, els títols de crèdit fets per Maurice Binder, una veritable senya d'identitat d'aquesta saga. El motiu: Per aquesta escena no em van deixar entrar al cinema l'any 74.

És Wert, no madura

Vam iniciar aquest blog amb la següent frase: «Començar un blog just quan acaba d'entrar en vigor la llei Sinde-Wert (ja s'ha de ser un fenomen per voler afegir-hi el teu cognom...)», doncs sí, és un fenomen (en realitat crec que en el redactat inicial hi posava idiota, però ens vam reprimir; tanmateix, el concepte es manté).

La tesi d'aquest personatge (que en plenes retallades escolars trobarà diners per subvencionar escoles privades a Catalunya) és que gràcies a la immersió lingüística hem creat una generació d'independentistes.
Jo vaig ser educat en una escola franquista i els meus pares pràcticament ni escola van tenir (amb saber de lletra i les quatre regles ja servia) i, com nosaltres, centenars de milers dels que ens vam manifestar l'Onze de setembre (ara la culpa deu ser de TV3, que també li tenen ganes).
És clar que també podríem argumentar que, aquests escolars immergits estan a favor de preguntar a la gent què vol ser, mentre que els seus escolars sembla ser que opinen que no s'ha de preguntar res, que el que opini la gent no compta.

Bé, d'acord, no cal perdre el temps amb aquesta gent (no sé ben bé si aquesta és la paraula que els descriu), però són tan entranyables que costa no deixar constància de la seva existència, algun dia haurem de fer un memorial d'agraïments als que van fer possible la independència i no ens voldríem deixar ningú.

La cara de l'Alícia Sánchez-Camacho

El títol podria resultar enganyós, no em refereixo a que l'Alícia Sánchez-Camacho tingui molta cara, que és qüestió opinable (per exemple, jo opino que sí), sinó a la cara que feia avui que el president Mas ha dissolt el Parlament i convocat unes eleccions plebiscitàries. Després d'haver d'entomar un cop i un altre el seu somriure de superioritat és tot un gust veure-la tan trasbalsada (i el que és millor, no és l'única que ho està).
Al final resultarà que era tan senzill com començar a caminar (de fet, ara que ho he escrit recordo allò tan bonic de «Poble català, posa't a caminar» de la Marxa de la Llibertat).

 

Putegem les putes: legalitzem la prostitució! (o la moral ens consta un dineral)

Avui divendres entra en vigor l'enduriment de la prohibició de la prostitució als carrers de Barcelona, això ve d'una proposta del PP amb el suport de CiU. Oferir i demandar serveis sexuals al carrer està prohibit des de 2006, però com les multes a les prostitutes no les pagaven mai, ara s'intensificarà la cacera del client. Si una noia pel carrer us demana si voleu passar una bona estona per 20 euros, us arrisqueu a haver de pagar una multa a partir de 1.000 euros. Els més porucs (i potentats), lògicament optaran per anar a un prostíbul, si no fos, que també els fan la vida impossible. Es tracta de fer la guitza a la gent (pel seu bé i protecció), com ja fan amb els fumadors (i segurament faran amb moltes altres coses). En diuen Ordenança de Civisme.

El tema de la prostitució ( i d'altres), estan tan mediatitzats per la moral que el raciocini i el sentit comú els són aliens. No és cap secret que la prostitució mou milions d'euros cada any (o cada mes....), tot net d'impostos i de control. No seria més assenyat que les prostitutes tinguessin la seva Seguretat Social, i paguessin el seu IRPF que no tancar escoles i hospitals (o el que sigui)? Quin problema hi ha? Des d'un punt de vista racional tot són avantatges. Avantatges per a la Hisenda pública. Avantatges per als clients que tindrien més seguretat i control. Avantatges per a les prostitutes (suposem que serien suficients per compensar els diners que haurien de pagar a Hisenda...). Avantatges per als prostíbuls (ara alegals). Més controls per combatre les màfies (ai, quin mal que van fer a les màfies quan van legalitzar l'alcohol! i no diguem el que farien si legalitzessin les drogues, és clar que, amb els diners que mouen no ho permetran mai).

És evident que hi ha moltes prostitutes que preferirien fer qualsevol altra feina (tan ben pagada, és clar), però també conec moltíssima gent que fa una feina que li repugna només per poder guanyar-se la vida. Segurament que no és la feina que somnia una nena (o nen) però això és extensible a milers de professions molt més mal pagades. Perquè el tema és que s'hi poden guanyar més diners que amb altres feines tant o més dures (i lliures d'impostos!).

Certament que hi ha màfies i explotadors, com n'hi ha en d'altres professions (pregunteu algun taller il·legal si les seves condicions laborals són millors i quants diners guanyen), el que s'ha de combatre són els mafiosos, però no la prostitució (o la indústria tèxtil).

I, amb tota normalitat, els empresaris de la prostitució han de poder treure un rendiment dels seus treballadors, com passa amb tots els negocis (ara els prostíbuls no poden cobrar res, perquè es tracta de proxenetisme i, aleshores els lloguen les habitacions, els donen una comissió per fer beure la gent i, com corre tant de diner, doncs sembla que tothom content).

Sobre si és una feina digna o indigna, potser que ho pugui decidir cadascú tenint en compte els seus condicionants i moral (personalment crec que moltes de les nostres prestigioses escoles de negocis tenen entre els seus membres i ex-alumnes persones força més indignes i amorals que moltes putes).

Eurovisió

Aquesta és la setmana d'Eurovisió. De fet ara mateix deuen estar acabant la versió prèvia de la primera semifinal que faran demà. La importància d'aquest «assaig», amb públic inclòs, és que és el que fan servir els jurats de cada país per puntuar i també l'enregistrament que s'emetria si hi hagués algun problema tècnic que demà ho impedís.
Eurovisió, en determinats cercles (entre pedants i desinformats), té molt mala fama. La ignorància és farcida de tòpics. I, tanmateix, es tracta de l'esdeveniment musical més important, tant per difusió, participació, varietat, espectacle, etc.. I amb cantants en directe (cosa que, més d'un cop ha fet quedar malament algun intèrpret massa agosarat, vegeu França 2011 o Israel 2010, per exemple).
Amb més o menys regularitat he anat seguint Eurovisió des de ben menut (en aquells anys Eurovisió gaudia d'un prestigi i un ressò que s'ha anat perdent), però me n'he anat empapant arran de les factures d'Insòlit (el meu estudi de disseny). Des de l'any 1988 cada any dediquem les factures a un tema, l'any passat vam triar Eurovisió, però la mort de John  Barry ens va fer dedicar-li les factures del 2011 i vam deixar Eurovisió per al 2012. I, com som molt rigorosos, hem estat estudiant el tema a fons (dec haver escoltat totes les cançons participants diversos cops) i hem pogut trobar temes extraordinaris. Agafeu qualsevol any (lògicament adaptat al seu temps) i podreu trobar una mitjana similar a la de qualsevol radiofórmula (o potser superior), i, segurament més variada.
Demà dimarts la primera semifinal, dijous la segona (no la retransmeten per TVE però segurament la podreu seguir per internet), i, finalment dissabte la gran final. I, si us ho perdeu, busqueu pel Youtube (hi trobareu tots els festivals).

EDITO: Finalment va guanyar la que era favorita a tot arreu, la cantant sueca Loreen ambn la cançó Euphoria. Com la versió original ja l'haureu pogut sentir un munt de cops perquè realment s'ha convertit en cançó de l'estiu, us poso una versió acústica molt més lenta i, per al meu gust, molt interessant:

Agrega a tu madre

Fenomen curiós el que m'ha passat avui. Per un parell de vegades davant dels vídeos de Youtube (d'un temps ençà és per on escolto música), m'han col·locat el mateix anunci (cada cop en posen més...). Era evident que es tractava d'una campanya viral (el producte surt tan subtilment que costa de veure), però resulta tan entranyable, divertit i ben fet que l'he buscat directament a Youtube (pot resultar interessant comprovar si també hi posaran anuncis al davant i, encara més, si hi posen el propi anunci).
El cas és que, de la mateixa manera que admirem una feina ben feta en altres camps, no ens cauen els anells de donar reconeixement a una campanya viral que ens ha agradat prou:

La campanya feta per Distritowowmom. A veure si endevineu què anuncien 

(abans que es faci tan famós que ho sàpiga tothom)

La manassa fantasma

"La vergonyosa reestrena en 3D de la pitjor cinta de la nissaga de Star Wars: La amenaza fantasma. O com George Lucas pretenia engrandir el seu compte corrent a compte dels (pocs) fans que han respost. S’ho té ben merescut." (Què fem, suplement de La Vanguardia del 9-3-12).
Aquest comentari (i un anterior amb el mateix to sobre la prescindibilitat dels Episodis I, II i III de la Guerra de les Galàxies) em van motivar a anar-la a veure (en primera sessió i única els caps de setmana, entre setmana ni això).
Personalment la trilogia nova em sembla superior a la clàssica (que està, no cal dir-ho, molt bé), és molt més madura i l'argument molt més profund. La sèrie del 77, 80 i 83 argumentalment no deixava de ser un grup de rebels maldestres que, ajudats per un jove capdetrons i un mercenari simpàtic (sense oblidar robots i peluts) s'enfrontaven i vencien (?) els dolents (no sembla que l'Imperi necessités l'Estrella de la Mort per apallissar un grup d'arreplegats, però vaja). Bé, en realitat era molt més, però, permeteu-me el xascarrillu.
La sèrie del 1999, 2002, 2005 la trobo molt més interessant, sobretot tot el que fa a l'ascensió de Palpatine fins esdevenir emperador, més interesant i inquietant, no cal dir-ho.Com recordareu hi ha la Federació de Comerç que ha emprès el bloqueig de la idíl·lica, culta i refinada societat de Naboo (i també dels més primitius i exòtics habitants gungans) fins fer-ne perillar l'existència. L'absoluta i estèril inoperància dels polítics deixa els habitants de Naboo a la seva sort (i s'han d'espavilar pel seu compte). Un missatge preclar del que ens està passant. Però el més inquietant és el personatge del polític populista i salvador que acaba amb els abusos dels comerciants gràcies a unes prerrogatives de mà dura i ordre que li permeten apoderar-se del poder i esdevenir, finalment, emperador. No digueu que no estem avisats.
Perquè, el fet cert és que, potser no hi ha una mà negra que ens fa moure a tots segons un pla (que potser sí), però que, pel cap baix hi ha un grapat de fills de puta que ens condueixen, com un ramat de xais, on ens volen tenir, això és segur (i, el que és pitjor, i això és el costat fosc de la força, fan que cadascú, al seu nivell, admeti, comprengui i toleri actituds clarament injustes si això li dóna la sensació que boirosament afavoreix els seus o fins i tot, que no el perjudica).
Sigui com sigui, aquesta mà negra s'apodera de la nostra societat i els hobbits no es veuen per enlloc (que és d'una altra pel·lícula però que explica el mateix).

Duel of the Fates, de la banda sonora de La amenaza fantasma, 

i un dels temes més impressionants de John Williams.

La cultura de l'esforç, quina mandra...

Aquesta nit han fet un Sense Ficció a TV3 sobre «La cultura de l'esforç». Variat i benintencionat, només ha tocat molt de passada el veritable problema, es pot ser perfectament un d'aquests alumnes bordelines i adonar-se que s'han fet molts més diners especulant que treballant, i que un grapat de gent treballadora, eficient i vàlida, avui en dia estan a l'atur o arruïnats, mentre que veritables caradures viuen com Déu. Fins fa quatre dies, si tenies cent mil euros (o els demanaves) els havies d'inventir en totxos i, amb una mica de sort, podies viure de renda (és a dir, sense fotre brot); en canvi, si inverties creant una empresa, havies de treballar un munt d'hores, tenir un munt de maldecaps i treure un rendiment molt més escàs (a banda que les rendes de treball tributen moltíssim més que no pas les de capital...).
Lògicament algú em matisarà que aquest especulador ara té els pisos sense llogar (i potser sense pagar) i que se li ha acabat això de viure de renda (uns quants, però, es van treure la patata calenta a temps). És clar que, la majoria dels que van invertir en aquesta hipotètica empresa, ara estan sense empresa, endeutats fins al nas o passant-les molt malament i amb molts maldecaps.
No és que estigui contra la cultura de l'esforç (sempre que no me'l facin fer a mi), estic en contra de vendre a la gent coses que la realitat nega cada dia. Potser seria millor portar als tribunals alguns dels professors de les nostres reputades escoles de negoci que han estat (i em temo que estan) alliçonant joves ambiciosos (i generalment valorades males persones) per fer moooolts diners a costa del que sigui (això sí, s'hi esforcen molt).
El programa començava amb una cita de Gandhi que deia «La nostra recompensa es troba en l'esforç i no en el resultat. // Un esforç total és una victòria completa». Dissortadament tots els missatges que rebem de la societat van en la línia que, sí, sí, però el que importa és el resultat.
Al reportatge de TV3 hi sortien uns fragments dedicats al Japó (Déu meu! quina por, el pare que hi sortia, sense cap mena de dubte carregat de bones intencions, algú assenyat li hauria de treure la custòdia dels fills, sobretot de la filla). Afortunadament aquesta societat japonesa de l'esforç s'extingeix (perquè és clar, donar-ho tot per l'empresa si l'empresa t'és fidel, doncs era una opció, però si tu has de donar-ho tot i ells només van a la seva, la cosa canvia).

La Mònica Terribas refugiada a Polònia

La nostra més sincera admiració per un grup de gent, guionistes i director del Polònia que són capaços de jugar-se la feina amb un emocionant homenatge a algú que s'ho mereix: la Mònica Terribas (i que ja va protagonitzar un més que emotiu comiat a la Nit al Dia).Com sabeu Convergència i Unió amb el suport del PP, l'ha substituïda per algú molt vinculat al Grup Godó (sense comentaris) i que, fa tota la pinta que té la missió d'aplicar-hi unes tisorades dràstiques (per no dir enfonsar, com ha passat amb TVE). Certament que mereix un temps per veure com actua i, aleshores criticar-lo o no, però, és que la Terribas no ho feia bé? per què canviar-la? no era dels seus? ha de ser dels seus? Sigui com sigui, ja està fet i no ens queda altra que pregar perquè el nou responsable de TV3 ens faci quedar malament i felicitar la Mònica Terribas per la feina feta.
En tot cas, com en molts altres, els polonios que diria en Monegal, han estat valents (potser ja es veuen fora...) i no s'han arronsat. Felicitats de les bones i, recordar, que aquest programa el van començar en una privada espanyola i van durar dos dies. Confiem que, amb el nou director, TV3 no es converteixi ni en privada ni en espanyola ni duri dos dies.

Mònica Terribas ja va rebre les atencions del Polònia amb motiu dels 1.000 programes de La nit al dia

Òpera en texans

N'havia sentit comentaris molt elogiosos fa temps. Després n'havia vist fragments al Telemonegal (via web), i després el vaig veure tant per televisió com per TV3 a la carta (quin gran servei).  

La veritat és que és un luxe. De fet, els dimecres al vespre del 33 són un privilegi: Quèquicom, Òpera en texans i Generació digital seguits. Quin plaer de televisió pública, quin orgull de ser català, i quina pena (i por) dels espanyols que s'han d'empassar coses que no s'assemblen (ni voldrien) a aquesta televisió. Tornant a Òpera en texans, l'haurien de passar a totes les escoles, no pas per ensenyar òpera, sinó per ensenyar com es fan les coses ben fetes (els programes de literatura a veure si n'aprenen, si us plau). Santiago Segura (un personatge extraordinàriament interessant i un actor que algun dia tots valoraran) explicava com anava per un munt de programes promocionant les seves pel·lícules, no explicant-ne les virtuts, sinó, simplement, amb la seva presència (i, sovint, amb una samarreta amb el títol). La seva estratègia, consistia en què tant el programa com els espectadors, estiguessin contents amb la seva "actuació", fins al punt que tinguessin més ganes de veure més Segura, i anessin a veure les seves pel·lícules en comptes d'avorrir-los amb frases tòpiques i perceptiblement previsibles sobre el film i els actors que no interessaven ningú. Òpera en texans opera (...) amb la mateixa tècnica. Tot és innecessari, el que diu ho podria explicar en un plató, el que toca ho podria interprertar en un estudi, i, tanmateix, surt al carrer, actua en la cambra d'un hotel, en una escola, al camp. No dubta a posar versions totalment herètiques de temes operístics. Tragina referents actuals. Lliga els arguments, les melodies, amb coses que el públic no habitual de l'òpera pugui reconèixer i fer seves. Fa el ruc, inventa espais, maneres de presentar els arguments, sobreactua i es fa entranyable. Posa òpera, però amb el punt just perquè el que pretén, no és inflanr-nos d'òpera sinó lligar-la a un instant plaent, fer que tet vingui de veure més òpera, no a base de posar-te òpera, sinó de fer que te'n vinguin ganes. Ah, quants mestres haurien d'estar obligats a aprendre d'aquest programa! (en general, la meva opinió dels mestres, llevat de casos excepcionals i penso que escassos, és força negativa, però ja ho tocarem). Resumint. Si podeu llegir això és que teniu internet i, doncs, que podeu connectar-vos a TV3 a la Carta i veure Òpera en texans, lògicament n'hi ha de més i de menys encertats, però la mitjana és tan excepcional que ja esteu badant.

Un parell de fragments del programa.

Arrugas

Dimecres passat vam anar a veure Arrugas (aquesta setmana hi havia Champions), una pel·lícula de la qual havíem llegit bones crítiques però que la feien en uns horaris demencials. Com potser sabeu es tracta d'una pel·lícula de dibuixos que tracta sobre el tema de la vellesa, les residències i l'Alzeimer. Quin tros de pel·lícula! Per desgràcia (sobretot per al meu oncle), és un tema que coneixem. Està tractat amb una sensibilitat, un humor i una intel·ligència extraordinàries. El personatge argentí (tot i que no n'és), si hagués estat interpretat per un actor de carn i ossos estic segur que s'hauria endut un munt de premis, de tan extraordinàriament que està guionat.
Se'ns dubte un film molt més sòlid que Chico y Rita (que no està malament, tanmateix) i amb un guió sensacional. I ja que parlem de guions, obro parèntesi sobre l'Oscar al millor guió d'enguany. Malgrat que hi hagi moltes veus que opinen, incomprensiblement, el contrari, crec que el guió de Mitjanit a París (ai no, que és una producció catalana que es diu Midnight in Paris), no és pas dels millors de Woody Allen, de fet crec que ni tan sols és dels cinquanta millors seus (amb els guions i els llibres que ha arribat a escriure!), resumint, em va semblar una pel·lícula tòpica (les postals inicial són de bufetada), inverosímil (i ens podem arribar a creure El Dormilón!) i molt pueblerina (pueblerina americana), que no tots els temps passats van ser millors es pot explicar amb una sola frase... Tanco parèntesi.
Tornem a una pel·lícula seriosa, Arrugas, no us la perdeu (com veure al cine és extremadament complex, sense manies a veure si podeu baixar-vos-la d'internet, estic segur que els autors us ho agrairan, perquè podreu gaudir d'un guió fantàstic sobre un tema molt complex, i a més us ho passareu molt bé).

Trailer de la pel·lícula

Llei Sinde-Wert

Començar un blog just quan acaba d'entrar en vigor la llei Sinde-Wert (ja s'ha de ser un fenomen per voler afegir-hi el teu cognom...) pot semblar una provocació, no pas perquè temi que en aplicació de la llei me'l tanquin (que segurament podrien) sinó perquè és un tema que em causa una gran perplexitat. Internet és un pas tan impressionant en la difusió de la cultura, de la saviesa, del desenvolupament humà, que sembla mentida com, en nom de la cultura, s'hi volen posar tanques, impediments i, segurament, continuar mantenint privilegis i patents a entitats i personatges, que no estan demostrant que s'ho mereixin. Mentrestant milions de persones, en wikis, foros, blocs, etc., aporten, totalment gratis, els seus coneixements a tothom qui vulgui aprendre (i també poca-soltades, bestieses i insults, és clar que, tot això ho podem trobar sense cap dificultat en mitjans tradicionals).