La cultura de l'esforç, quina mandra...

Aquesta nit han fet un Sense Ficció a TV3 sobre «La cultura de l'esforç». Variat i benintencionat, només ha tocat molt de passada el veritable problema, es pot ser perfectament un d'aquests alumnes bordelines i adonar-se que s'han fet molts més diners especulant que treballant, i que un grapat de gent treballadora, eficient i vàlida, avui en dia estan a l'atur o arruïnats, mentre que veritables caradures viuen com Déu. Fins fa quatre dies, si tenies cent mil euros (o els demanaves) els havies d'inventir en totxos i, amb una mica de sort, podies viure de renda (és a dir, sense fotre brot); en canvi, si inverties creant una empresa, havies de treballar un munt d'hores, tenir un munt de maldecaps i treure un rendiment molt més escàs (a banda que les rendes de treball tributen moltíssim més que no pas les de capital...).
Lògicament algú em matisarà que aquest especulador ara té els pisos sense llogar (i potser sense pagar) i que se li ha acabat això de viure de renda (uns quants, però, es van treure la patata calenta a temps). És clar que, la majoria dels que van invertir en aquesta hipotètica empresa, ara estan sense empresa, endeutats fins al nas o passant-les molt malament i amb molts maldecaps.
No és que estigui contra la cultura de l'esforç (sempre que no me'l facin fer a mi), estic en contra de vendre a la gent coses que la realitat nega cada dia. Potser seria millor portar als tribunals alguns dels professors de les nostres reputades escoles de negoci que han estat (i em temo que estan) alliçonant joves ambiciosos (i generalment valorades males persones) per fer moooolts diners a costa del que sigui (això sí, s'hi esforcen molt).
El programa començava amb una cita de Gandhi que deia «La nostra recompensa es troba en l'esforç i no en el resultat. // Un esforç total és una victòria completa». Dissortadament tots els missatges que rebem de la societat van en la línia que, sí, sí, però el que importa és el resultat.
Al reportatge de TV3 hi sortien uns fragments dedicats al Japó (Déu meu! quina por, el pare que hi sortia, sense cap mena de dubte carregat de bones intencions, algú assenyat li hauria de treure la custòdia dels fills, sobretot de la filla). Afortunadament aquesta societat japonesa de l'esforç s'extingeix (perquè és clar, donar-ho tot per l'empresa si l'empresa t'és fidel, doncs era una opció, però si tu has de donar-ho tot i ells només van a la seva, la cosa canvia).