Òpera en texans

N'havia sentit comentaris molt elogiosos fa temps. Després n'havia vist fragments al Telemonegal (via web), i després el vaig veure tant per televisió com per TV3 a la carta (quin gran servei).  

La veritat és que és un luxe. De fet, els dimecres al vespre del 33 són un privilegi: Quèquicom, Òpera en texans i Generació digital seguits. Quin plaer de televisió pública, quin orgull de ser català, i quina pena (i por) dels espanyols que s'han d'empassar coses que no s'assemblen (ni voldrien) a aquesta televisió. Tornant a Òpera en texans, l'haurien de passar a totes les escoles, no pas per ensenyar òpera, sinó per ensenyar com es fan les coses ben fetes (els programes de literatura a veure si n'aprenen, si us plau). Santiago Segura (un personatge extraordinàriament interessant i un actor que algun dia tots valoraran) explicava com anava per un munt de programes promocionant les seves pel·lícules, no explicant-ne les virtuts, sinó, simplement, amb la seva presència (i, sovint, amb una samarreta amb el títol). La seva estratègia, consistia en què tant el programa com els espectadors, estiguessin contents amb la seva "actuació", fins al punt que tinguessin més ganes de veure més Segura, i anessin a veure les seves pel·lícules en comptes d'avorrir-los amb frases tòpiques i perceptiblement previsibles sobre el film i els actors que no interessaven ningú. Òpera en texans opera (...) amb la mateixa tècnica. Tot és innecessari, el que diu ho podria explicar en un plató, el que toca ho podria interprertar en un estudi, i, tanmateix, surt al carrer, actua en la cambra d'un hotel, en una escola, al camp. No dubta a posar versions totalment herètiques de temes operístics. Tragina referents actuals. Lliga els arguments, les melodies, amb coses que el públic no habitual de l'òpera pugui reconèixer i fer seves. Fa el ruc, inventa espais, maneres de presentar els arguments, sobreactua i es fa entranyable. Posa òpera, però amb el punt just perquè el que pretén, no és inflanr-nos d'òpera sinó lligar-la a un instant plaent, fer que tet vingui de veure més òpera, no a base de posar-te òpera, sinó de fer que te'n vinguin ganes. Ah, quants mestres haurien d'estar obligats a aprendre d'aquest programa! (en general, la meva opinió dels mestres, llevat de casos excepcionals i penso que escassos, és força negativa, però ja ho tocarem). Resumint. Si podeu llegir això és que teniu internet i, doncs, que podeu connectar-vos a TV3 a la Carta i veure Òpera en texans, lògicament n'hi ha de més i de menys encertats, però la mitjana és tan excepcional que ja esteu badant.

Un parell de fragments del programa.

Arrugas

Dimecres passat vam anar a veure Arrugas (aquesta setmana hi havia Champions), una pel·lícula de la qual havíem llegit bones crítiques però que la feien en uns horaris demencials. Com potser sabeu es tracta d'una pel·lícula de dibuixos que tracta sobre el tema de la vellesa, les residències i l'Alzeimer. Quin tros de pel·lícula! Per desgràcia (sobretot per al meu oncle), és un tema que coneixem. Està tractat amb una sensibilitat, un humor i una intel·ligència extraordinàries. El personatge argentí (tot i que no n'és), si hagués estat interpretat per un actor de carn i ossos estic segur que s'hauria endut un munt de premis, de tan extraordinàriament que està guionat.
Se'ns dubte un film molt més sòlid que Chico y Rita (que no està malament, tanmateix) i amb un guió sensacional. I ja que parlem de guions, obro parèntesi sobre l'Oscar al millor guió d'enguany. Malgrat que hi hagi moltes veus que opinen, incomprensiblement, el contrari, crec que el guió de Mitjanit a París (ai no, que és una producció catalana que es diu Midnight in Paris), no és pas dels millors de Woody Allen, de fet crec que ni tan sols és dels cinquanta millors seus (amb els guions i els llibres que ha arribat a escriure!), resumint, em va semblar una pel·lícula tòpica (les postals inicial són de bufetada), inverosímil (i ens podem arribar a creure El Dormilón!) i molt pueblerina (pueblerina americana), que no tots els temps passats van ser millors es pot explicar amb una sola frase... Tanco parèntesi.
Tornem a una pel·lícula seriosa, Arrugas, no us la perdeu (com veure al cine és extremadament complex, sense manies a veure si podeu baixar-vos-la d'internet, estic segur que els autors us ho agrairan, perquè podreu gaudir d'un guió fantàstic sobre un tema molt complex, i a més us ho passareu molt bé).

Trailer de la pel·lícula

Llei Sinde-Wert

Començar un blog just quan acaba d'entrar en vigor la llei Sinde-Wert (ja s'ha de ser un fenomen per voler afegir-hi el teu cognom...) pot semblar una provocació, no pas perquè temi que en aplicació de la llei me'l tanquin (que segurament podrien) sinó perquè és un tema que em causa una gran perplexitat. Internet és un pas tan impressionant en la difusió de la cultura, de la saviesa, del desenvolupament humà, que sembla mentida com, en nom de la cultura, s'hi volen posar tanques, impediments i, segurament, continuar mantenint privilegis i patents a entitats i personatges, que no estan demostrant que s'ho mereixin. Mentrestant milions de persones, en wikis, foros, blocs, etc., aporten, totalment gratis, els seus coneixements a tothom qui vulgui aprendre (i també poca-soltades, bestieses i insults, és clar que, tot això ho podem trobar sense cap dificultat en mitjans tradicionals).