La manassa fantasma

"La vergonyosa reestrena en 3D de la pitjor cinta de la nissaga de Star Wars: La amenaza fantasma. O com George Lucas pretenia engrandir el seu compte corrent a compte dels (pocs) fans que han respost. S’ho té ben merescut." (Què fem, suplement de La Vanguardia del 9-3-12).
Aquest comentari (i un anterior amb el mateix to sobre la prescindibilitat dels Episodis I, II i III de la Guerra de les Galàxies) em van motivar a anar-la a veure (en primera sessió i única els caps de setmana, entre setmana ni això).
Personalment la trilogia nova em sembla superior a la clàssica (que està, no cal dir-ho, molt bé), és molt més madura i l'argument molt més profund. La sèrie del 77, 80 i 83 argumentalment no deixava de ser un grup de rebels maldestres que, ajudats per un jove capdetrons i un mercenari simpàtic (sense oblidar robots i peluts) s'enfrontaven i vencien (?) els dolents (no sembla que l'Imperi necessités l'Estrella de la Mort per apallissar un grup d'arreplegats, però vaja). Bé, en realitat era molt més, però, permeteu-me el xascarrillu.
La sèrie del 1999, 2002, 2005 la trobo molt més interessant, sobretot tot el que fa a l'ascensió de Palpatine fins esdevenir emperador, més interesant i inquietant, no cal dir-ho.Com recordareu hi ha la Federació de Comerç que ha emprès el bloqueig de la idíl·lica, culta i refinada societat de Naboo (i també dels més primitius i exòtics habitants gungans) fins fer-ne perillar l'existència. L'absoluta i estèril inoperància dels polítics deixa els habitants de Naboo a la seva sort (i s'han d'espavilar pel seu compte). Un missatge preclar del que ens està passant. Però el més inquietant és el personatge del polític populista i salvador que acaba amb els abusos dels comerciants gràcies a unes prerrogatives de mà dura i ordre que li permeten apoderar-se del poder i esdevenir, finalment, emperador. No digueu que no estem avisats.
Perquè, el fet cert és que, potser no hi ha una mà negra que ens fa moure a tots segons un pla (que potser sí), però que, pel cap baix hi ha un grapat de fills de puta que ens condueixen, com un ramat de xais, on ens volen tenir, això és segur (i, el que és pitjor, i això és el costat fosc de la força, fan que cadascú, al seu nivell, admeti, comprengui i toleri actituds clarament injustes si això li dóna la sensació que boirosament afavoreix els seus o fins i tot, que no el perjudica).
Sigui com sigui, aquesta mà negra s'apodera de la nostra societat i els hobbits no es veuen per enlloc (que és d'una altra pel·lícula però que explica el mateix).

Duel of the Fates, de la banda sonora de La amenaza fantasma, 

i un dels temes més impressionants de John Williams.

La cultura de l'esforç, quina mandra...

Aquesta nit han fet un Sense Ficció a TV3 sobre «La cultura de l'esforç». Variat i benintencionat, només ha tocat molt de passada el veritable problema, es pot ser perfectament un d'aquests alumnes bordelines i adonar-se que s'han fet molts més diners especulant que treballant, i que un grapat de gent treballadora, eficient i vàlida, avui en dia estan a l'atur o arruïnats, mentre que veritables caradures viuen com Déu. Fins fa quatre dies, si tenies cent mil euros (o els demanaves) els havies d'inventir en totxos i, amb una mica de sort, podies viure de renda (és a dir, sense fotre brot); en canvi, si inverties creant una empresa, havies de treballar un munt d'hores, tenir un munt de maldecaps i treure un rendiment molt més escàs (a banda que les rendes de treball tributen moltíssim més que no pas les de capital...).
Lògicament algú em matisarà que aquest especulador ara té els pisos sense llogar (i potser sense pagar) i que se li ha acabat això de viure de renda (uns quants, però, es van treure la patata calenta a temps). És clar que, la majoria dels que van invertir en aquesta hipotètica empresa, ara estan sense empresa, endeutats fins al nas o passant-les molt malament i amb molts maldecaps.
No és que estigui contra la cultura de l'esforç (sempre que no me'l facin fer a mi), estic en contra de vendre a la gent coses que la realitat nega cada dia. Potser seria millor portar als tribunals alguns dels professors de les nostres reputades escoles de negoci que han estat (i em temo que estan) alliçonant joves ambiciosos (i generalment valorades males persones) per fer moooolts diners a costa del que sigui (això sí, s'hi esforcen molt).
El programa començava amb una cita de Gandhi que deia «La nostra recompensa es troba en l'esforç i no en el resultat. // Un esforç total és una victòria completa». Dissortadament tots els missatges que rebem de la societat van en la línia que, sí, sí, però el que importa és el resultat.
Al reportatge de TV3 hi sortien uns fragments dedicats al Japó (Déu meu! quina por, el pare que hi sortia, sense cap mena de dubte carregat de bones intencions, algú assenyat li hauria de treure la custòdia dels fills, sobretot de la filla). Afortunadament aquesta societat japonesa de l'esforç s'extingeix (perquè és clar, donar-ho tot per l'empresa si l'empresa t'és fidel, doncs era una opció, però si tu has de donar-ho tot i ells només van a la seva, la cosa canvia).

La Mònica Terribas refugiada a Polònia

La nostra més sincera admiració per un grup de gent, guionistes i director del Polònia que són capaços de jugar-se la feina amb un emocionant homenatge a algú que s'ho mereix: la Mònica Terribas (i que ja va protagonitzar un més que emotiu comiat a la Nit al Dia).Com sabeu Convergència i Unió amb el suport del PP, l'ha substituïda per algú molt vinculat al Grup Godó (sense comentaris) i que, fa tota la pinta que té la missió d'aplicar-hi unes tisorades dràstiques (per no dir enfonsar, com ha passat amb TVE). Certament que mereix un temps per veure com actua i, aleshores criticar-lo o no, però, és que la Terribas no ho feia bé? per què canviar-la? no era dels seus? ha de ser dels seus? Sigui com sigui, ja està fet i no ens queda altra que pregar perquè el nou responsable de TV3 ens faci quedar malament i felicitar la Mònica Terribas per la feina feta.
En tot cas, com en molts altres, els polonios que diria en Monegal, han estat valents (potser ja es veuen fora...) i no s'han arronsat. Felicitats de les bones i, recordar, que aquest programa el van començar en una privada espanyola i van durar dos dies. Confiem que, amb el nou director, TV3 no es converteixi ni en privada ni en espanyola ni duri dos dies.

Mònica Terribas ja va rebre les atencions del Polònia amb motiu dels 1.000 programes de La nit al dia