Fracassat qui no fracassi

D'un temps ençà ens han estat alliçonant sobre les virtuts del fracàs. No seré jo qui els dugui la contrària. A base d'estavellar cotxes en videojocs aconsegueixes (si tens prou paciència) convertir-te en un pilot raonable. Però és clar, això no s'aplica a la vida real perquè quan hi estavelles el cotxe, en el benentès que no prenguis mal, les assegurances no s'ho prenen gaire bé.
Comentava un d'aquests experts, que ensorrar empreses és una cosa ben vista als Estats Units, i, després afegia, que una altra virtut dels EEUU és la mobilitat laboral, que et permet fracassar a Oregon i tornar-ho a intentar a tres mil quilòmetres, on no et coneix ningú!
Aquests dies mateix hi ha unes jornades sobre emprenedoria on una de les conferències ve a dir «Com perdre un milió de dòlars i no morir en l'intent». La resposta és òbvia, que els diners no siguin teus (o que en tinguis tants que perdre un milió no et sigui cap trasbals).
És una filosofia per a optimistes (o per a entabanadors), no em direu que no coneixeu un piló de gent capacitada per descobrir constantment noves formes per ensorrar una empresa (i, fins i tot els més virtuosos, enfonsar-les ensopegant amb un mateix error).